cover.jpg

BOB DYLAN

CRÒNIQUES I

MEMÒRIES

TRADUCCIÓ DE TONI CARDONA

PRÒLEG DE BENJAMÍN PRADO

36865.png

BARCELONA MÉXICO BUENOS AIRES NUEVA YORK

PRÒLEG

BOB DYLAN SENSE INTERMEDIARIS

Mentre tanta gent en aquest món viu obsessionada amb la idea de tenir raó i d’imposar-se als altres, Bob Dylan ha esdevingut algú únic a còpia de no ser un de sol, gràcies al seu costum de portar-se la contrària. No hi pot haver victòria si no hi ha hagut combat, i per això el triomf d’un artista consisteix a plantar-se cara, a lluitar contra si mateix i que guanyi el millor. Però arribar a alguna part requereix deixar quelcom enrere, i per això canvia qui és infidel a si mateix, qui prefereix descobrir a conservar i, en determinats moments, qui té el valor d’enderrocar el seu propi mite. Això és justament el que fa l’autor d’aquestes Cròniques I, per seguir el seu costum de ser imprevisible i, en aquest cas, perquè probablement no hi ha cap altra manera d’explicar la veritat que fer-ho de tu a tu i arran de terra, amb la intenció de fer-se entendre i perquè aquest llibre, d’alguna manera, negui o almenys matisi tots els que abans s’havien escrit sobre ell, que són incomptables. En cas de dubte, és la seva paraula contra la de tots els seus biògrafs.

Una de les grans llegendes que corrien sobre Dylan va durar exactament deu anys, del 1966 al 1976, de Blonde on Blonde a Desire. Perquè el primer sortís al mercat va caldre inventar una cosa que no existia: l’àlbum doble. S’explicava que quan el compositor va exigir que totes les cançons que havia escrit en aquella època fossin incloses en el disc, li van dir que era impossible, que no hi cabien en les dues cares del vinil. Els va contestar que aleshores haurien de ser quatre. Però és que tampoc n’hi havia per a això, en sortiran tres. I llavors Dylan, segons es va dir, li va demanar el pintallavis a una amiga i amb aquest va escriure, amb prou feines en uns minuts, més dels quasi dotze que dura la monumental «Sad-Eyed Lady On the Lowlands». L’himne abrusador que un dia em va explicar el gran Tom Waits que també era la seva cançó favorita del mestre. Malgrat això, una dècada més tard Dylan va compondre «Sara», amb la intenció de reconciliar-se amb la seva dona, i en una de les seves estrofes confessa haver escrit la hipnòtica «Sad-Eyed Lady On the Lowlands» per a ella i, literalment, «tancat durant dies a l’Hotel Chelsea». L’epopeia del geni prolífic havia estat desacreditada... per ell en persona. És com si Déu baixés a la Terra a confessar que les llagostes de la plaga que va llençar contra Egipte eren de llauna i que el que va fer servir per tenyir el Nil de vermell no era sang, sinó pintura acrílica.

Aquestes Cròniques I són, a la seva manera, el mateix, però d’una altra forma. Fins que es van publicar, Dylan era algú que mai hauria redactat aquestes pàgines de la manera com ho va fer. Els milions de seguidors que havien llegit les seves cançons o la prosa surrealista de Taràntula aquell manuscrit tret del no-res en les nits d’ulleres negres i habitacions plenes de gent que vagarejava al seu voltant mentre ell no parava de teclejar la seva màquina, com si tingués el poder de mantenir-se a mil kilòmetres de qualsevol cosa que estigués al seu costat mai no haurien imaginat que Dylan també volgués redactar algun dia unes pàgines d’aquesta naturalesa: clares, directes, sense biaixos, fàcils d’entendre i en les quals resulta molt senzill comprovar com de sincer va ser quan en el seu discurs de recepció del Premi Nobel va citar entre els seus ídols Rudyard Kipling, George Bernard Shaw, Thomas Mann, Pearl S. Buck, Ernest Hemingway i Albert Camus. I en el qual, novament, deixa clar que l’únic que li interessa de les estàtues que li fan o que ell mateix va erigir en altres temps amb les seves pròpies mans és trobar una manera de fer-les caure. Quan va a les oficines de Columbia per negociar l’enregistrament del seu primer elapé li pregunten com hi ha arribat i ell contesta que en un vagó de mercaderies, perquè intentava donar una imatge de pidolaire, aparentar que era una ànima errant, un aventurer, una nova versió del seu heroi Woody Guthrie. La seva figura pública va començar a respondre a aquest estereotip, però ell ho desmenteix aquí: «No hi havia arribat en un tren de càrrega. Havia travessat el país des de l’Oest Mitjà en un sedan de quatre portes, un Impala del 57. Vaig sortir escopetejat de Chicago i vaig travessar ciutats fumejants, carreteres sinuoses, prats coberts de neu, cap a l’Est, passant els límits estatals d’Ohio, Indiana i Pennsilvània, en un viatge de vint-i-quatre hores, fent la becaina durant gran part del trajecte al seient del darrere i xerrant la resta de l’estona. Amb la ment perduda en interessos secrets... fins a creuar el pont de George Washington».

Un cop a Nova York, Dylan explica que va anar al cafè Wha? a buscar feina com a cantant folk, va començar a relacionar-se amb altres intèrprets, volia aprendre-ho tot, cada partitura i cada novel·la; va passar de Gogol a Balzac, llavors a Dickens, a Kafka, a Sòfocles i a Faulkner: «Vaig llegir una part d’El soroll i la fúria; no ho vaig captar del tot, però tenia força». I per descomptat, va voler devorar cada llibre de poemes que li queia a les mans: «Byron, Shelley, Longfellow i Poe», del qual va memoritzar un fragment de «The Bells» i li va posar música. La llista no és interminable, però sí molt llarga, i dóna pistes molt valuoses sobre quines van ser les seves influències en aquells temps en els quals va escriure algunes de les seves creacions més recordades, des de «Blowin’ in the Wind» fins a «The Times They Are A-Changing». I aquesta llista és també un autoretrat, el d’un home amb una curiositat insaciable, unes ganes d’aprendre enormes i un talent fabulós per convertir el que el fascinava en una cosa pròpia per després compartir-la amb els milions de persones que molt aviat el seguirien. A tots els que discuteixen si mereix o no el Premi Nobel i si una cançó pot ser considerada literatura, els recomano que adquireixin aquestes Cròniques I, on podran comprovar que el que separa la gent com ell dels autors de temes lleugers, en els millors casos magnífics però intranscendents, és precisament això: la literatura. Cal haver llegit La divina comèdia i Les Metamorfosis per ser Bob Dylan? La resposta és que sí. «Mai va seguir el camí més fressat, tot i que va poder», diu aquí de Harry Belafonte, però també podria haver-ho dit de si mateix.

Però, naturalment, en aquest primer i esperem que no últim volum de les seves memòries, Dylan parla molt de música «un negoci estrany que al mateix temps maleeixes i estimes» i músics, des del mateix Guthrie i el seu Bound for Glory, les paraules del qual «eren com un remolí, semblava que sortien d’una ràdio i n’hi havia prou per col·locar-te», fins a David Crosby, el bluesman Jimmy Rodgers, que tant va influenciar amb la seva manera de tocar l’harmònica, o, entre molts d’altres, Joan Baez, de qui assegura que en veure-la a la televisió «no podia deixar de mirar-la, ni tan sols m’atrevia a parpellejar. La seva veu foragitava els mals esperits, semblava d’un altre planeta».

La història de Cròniques I va endavant i endarrere, salta d’una part de la seva vida a una altra i s’atura en llocs que per a ell han estat cruïlles, com la seva trobada amb el productor Daniel Lanois per fer un disc que també va ser una resurrecció: Oh Mercy. Dylan dedica a aquesta obra un espai primordial en aquest relat, entén que va ser un punt d’inflexió que va portar la seva carrera a llocs on encara no hi havia estat i fins a un públic diferent: «Lanois venia de Toronto, terra de les raquetes de neu i del pensament abstracte. La seva manera de pensar s’adeia amb la meva. És de conviccions fermes. Però jo també sóc bastant independent i no m’agrada que em demanin que faci alguna cosa que no entenc. I això era un problema que havíem de resoldre. Però una cosa que m’agradava d’ell és que no intentava flotar en la superfície. Ni tan sols s’esforçava per nedar. Volia capbussar-se i arribar fins al fons. Casar-se amb una sirena. Tot això em semblava fantàstic». El geni mostra en aquesta narració una cara oculta fins llavors: la d’un home respectuós amb aquells que s’han guanyat la seva admiració a costa d’enfrontar-s’hi. En realitat, el text està travessat de nord a sud per la paraula admiració, és un tribut a tot allò que li va obrir els ulls, que va deixar petjades que volia seguir, les quals portaven fins als cims que volia assolir.

Aquell estira-i-arronsa amb Daniel Lanois, a qui tornaria a recórrer a Time out of Mind, el va portar a escriure meravelles com ara «What Good I Am?», «Ring Them Bells» o «Dignity», de les quals dóna una informació molt valuosa, en una època en què assegura que «no em veia capaç de fer un bon disc encara que ho intentés durant un segle». No és l’únic moment en què deixa veure el tant per cent d’inseguretat i temor que hi ha en els més grans, aquells als quals haver arribat als pisos més alts no els deslliura de la por, sinó tot just el contrari. Ho veiem quan parla de la seva electritzant gira amb Tom Petty and the Heartbreakers: «Nit rere nit, sortia a actuar amb el pilot automàtic. Seguia pensant a deixar-ho, a retirar-me de l’escena. No pretenia anar més enllà. A més, no creia tenir ja molts seguidors. Fins i tot en aquells concerts, per nombrós que fos, la majoria del públic hi anava per veure Petty. [...] Les meves interpretacions s’havien tornat rutinàries i la litúrgia m’avorria. Albirava entre la multitud persones semblants a ninots d’una barraca de tir; no hi havia connexió amb elles. Estava fart de viure un miratge».

Bob Dylan va parlar en el seu discurs del Nobel de la seva preocupació sobre cada un dels seus discos, sobre quins estudis, quins músics, quin so triar en cada ocasió, tornant a contradir la idea que en la major part de les ocasions havia improvisat, la faula que assegura que acostuma a entrar a la sala, tocar i marxar, sense deixar temps per assajar, per polir arestes, i afirmava que aquesta va ser sempre la seva preocupació essencial. Però sobretot utilitzava aquesta confidència per emparar-se en William Shakespeare, un altre dels seus ídols i la raó, per exemple, que el seu últim disc fins ara de cançons originals es tituli Tempest, per respondre amb elegància als que havien criticat l’Acadèmia Sueca per concedir-li el guardó: «Crec que es considerava un dramaturg. Les seves paraules van ser pensades per a l’escenari i el seu llenguatge per ser declamat, no llegit. Quan escrivia Hamlet, estic segur que pensava en moltes coses diferents: qui són els actors adequats per a aquests papers? Com hauria de muntar-se aquesta escena? Realment vull situar l’acció a Dinamarca? La seva visió i les seves ambicions creatives estaven sens dubte en el primer lloc, però també trobaria assumptes més terrenals per tractar. Com podré finançar-ho? Al teatre hi haurà prou seients per al públic? Com puc aconseguir un crani humà? Estic segur que l’últim que es preguntaria seria: és això literatura?».

Heus aquí Bob Dylan, sense intermediaris, i des que aquestes Cròniques I van veure la llum, els seus seguidors saben que aquest és el llibre pel qual cal començar. «Les cançons són com somnis que has d’esforçar-te per fer realitat, són igual que països ignots en els quals cal endinsar-se», diu en aquestes pàgines ineludibles. I aquesta és la història d’aquesta batalla memorable. I és un moviment defensiu completament lògic en algú que ha tingut milers d’ocasions de comprovar com és d’encertada la pregunta que un dia es va fer Oscar Wilde: «Resulta comprensible que tot individu notable pugui tenir els seus dotze apòstols, però per què ha de ser sempre Judes qui escrigui la seva biografia?».

BENJAMÍN PRADO

1.

POLIR LA PARTITURA

Lou Levy, capitost de Leeds Music Publishing, em va dur amb taxi fins al Pythian Temple, al carrer 70 oest, per ensenyar-me el diminut estudi de gravació on Bill Haley and His Comets havien gravat el Rock Around the Clock, i en acabat al restaurant de Jack Dempsey a la cruïlla del carrer 58 amb Broadway, on ens vam asseure en un reservat entapissat de cuiro vermell de cara al finestral.

Lou em va presentar Jack Dempsey, el gran boxejador. Jack em va saludar agitant el puny.

Se’t veu massa prim per als pesos pesants, hauràs de guanyar uns quants quilos. I vestir una mica més bé, fer una pinta més elegant… no és que necessitis gaire roba quan ets al ring… No tinguis por de pegar massa fort a ningú.

No és boxejador, Jack, escriu cançons i nosaltres les hi editarem.

Ah, bé doncs, a veure si les sento algun dia d’aquests. Bona sort, noi.

A fora bufava el vent, filagarses de núvol corrien desordenadament, la neu s’arrombollava als carrers sota la claror vermella dels fanals, típics urbanites vagarejaven d’ací d’allà, abrigallats: venedors amb orelleres de pell de conill que anunciaven a crits els seus reclams publicitaris, castanyeres… de les clavegueres sortien glopades de vapor.

Res de tot això no semblava important. Acabava de signar un contracte amb Leeds Music pel qual li atorgava els drets per editar les meves cançons, cap gran acord que exigís llargues negociacions, però. Encara no havia escrit gaire cosa. Lou m’havia avançat cent dòlars en concepte dels futurs royalties per signar el document i a mi em semblava perfecte.

John Hammond, que m’havia dut a Columbia Records, se m’havia emportat a veure Lou i li havia demanat que em cuidés. Hammond tan sols havia escoltat dues de les meves composicions originals, però tenia el pressentiment que n’hi hauria més.

En tornar al despatx de Lou, vaig obrir la funda de la guitarra, la vaig treure i em vaig posar a fer quatre acords. L’habitació estava abarrotada: capses de partitures amuntegades, dates de gravació de músics enganxades en taulers, plaques de fonògraf lacades, acetats amb etiquetes blanques escampats arreu, fotos d’artistes signades, retrats en paper setinat Jerry Vale, Al Martino, The Andrew Sisters (Lou estava casat amb una d’elles), Nat King Cole, Patti Page, The Crew Cuts, un parell de magnetòfons de bobina, un gran escriptori de fusta marró fosc ple de les coses més diverses… Lou havia posat un micròfon sobre la taula, al meu davant, i en va connectar el cable a un dels magnetòfons, sense deixar de mastegar un gran cigar d’aspecte exòtic.

John té moltes esperances en tu va dir Lou.

John era John Hammond, el gran caçatalents i descobridor d’artistes monumentals, figures imponents de la història de la música gravada: Billie Holiday, Teddy Wilson, Charlie Christian, Cab Calloway, Benny Goodman, Count Basie, Lionel Hampton… Artistes que havien creat música que ressonava de cap a cap de la vida americana. Ell l’havia donada a conèixer al gran públic. Hammond fins i tot havia dirigit les últimes sessions de gravació de Bessie Smith. Era llegendari, un aristòcrata americà de soca-rel. La seva mare era una Vanderbilt genuïna i John s’havia criat al gran món, amb tota mena de comoditats, però no n’estava satisfet i havia seguit la seva gran passió: la música, preferentment el ritme dringadís del hot jazz, els espirituals i el blues, que promocionava i defensava amb la seva vida. Ningú no el podia aturar, i ell no estava per romanços. A penes podia creure’m que estigués despert quan em vaig trobar assegut al seu despatx: tan impensable era que em fes un contracte amb Columbia Records. Ningú no s’ho hauria cregut.

Columbia era un dels primers i més destacats segells del país i per a mi el sol fet de posar-hi els peus al llindar no era cap broma. Per començar, es considerava que la música folk era una porqueria, de segona fila i tan sols editada per segells petits. Les discogràfiques de categoria eren tan sols per a l’elit, per a la música desinfectada i pasteuritzada. Algú com jo mai no hi seria admès excepte en circumstàncies extraordinàries. Però John era un home extraordinari. No feia discos per a col·legials ni gravava músics col·legials. Tenia bon ull i visió de futur, m’havia vist i m’havia sentit, entenia els meus pensaments i tenia fe en el que havia d’arribar. Em va explicar que em veia com una baula d’una llarga tradició, la tradició del blues, el jazz i el folk, i no pas com un nen prodigi modern de la nova onada. D’altra banda, no és que hi hagués cap nova onada. El món de la música americana a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta estava ben ensopit. La ràdio popular estava com paralitzada i plena de plasenteries buides. Encara faltaven anys perquè els Beatles, els Who o els Rolling Stones hi insuflessin nova vida i animació. El que jo tocava aleshores eren aspres cançons folk servides amb foc i sofre infernals, i no calia fer enquestes per saber que no s’adeien amb res del que sonava a la ràdio, que no es prestaven a la comercialitat, però John em va dir que per a ell aquestes coses eren secundàries i que entenia tot allò que implicava el que jo feia.

Entenc la sinceritat és el que va dir. John em va parlar en un to rude, tosc, però tenia un brill d’apreciació als ulls.

Darrerament havia fitxat Pete Seeger per al segell. No l’havia descobert ell, però. Pete feia anys que anava pel món. Havia estat al popular grup de folk The Weavers, però l’havien posat a la llista negra a l’època de McCarthy i l’havia passat magra, tot i que mai no havia deixat de treballar. Hammond emprava un to desafiador en parlar de Seeger: que si els avantpassats de Pete havien arribat amb el Mayflower, que si els seus parents havien lluitat a la batalla de Bunker Hill… per l’amor de Déu! «T’entra al cap que aquells fills de puta el posessin a la llista negra? Els haurien de penjar.»

Parlem clar em va dir: ets un jove amb talent. Si pots controlar aquest talent perquè no es dispersi, seràs bo. Et faré entrar aquí i et gravaré. A veure què passa.

I a mi em va semblar perfecte. Em va posar un contracte al davant, l’oficial, i el vaig signar a l’acte, sense preocupar-me pels detalls: no em calien advocats, assessors ni ningú que hi fiqués el nas. Hauria signat de bon grat qualsevol document que m’hagués posat al davant.

Va mirar el calendari, va triar una data per començar a gravar, me la va assenyalar i la va marcar amb un cercle, em va dir a quina hora havia d’arribar i que anés pensant què volia tocar. En acabat va cridar Billy James, el cap de publicitat del segell, i li va dir que escrigués algun text promocional sobre mi, coses personals per a un comunicat de premsa.

Billy vestia com un gomós acabat de sortir de Yale. D’alçada mitjana, cabells negres i crespos, semblava que no s’hagués col·locat en sa vida i que no s’hagués trobat mai enmig de cap moguda. Vaig entrar tranquil·lament al seu despatx, em vaig asseure davant l’escriptori, i ell va tractar que jo li amollés algunes dades, com si se suposés que les hi havia de donar de seguida i amb sinceritat. Va treure un bloc i un llapis i em va preguntar d’on era. Li vaig dir que d’Illinois i ho va apuntar. Em va preguntar si mai havia treballat de res més i li vaig dir que havia tingut un munt de feines, que una vegada havia dut el camió d’una fleca. Ho va apuntar i em va preguntar si hi havia res més. Li vaig dir que havia treballat a la construcció i em va preguntar on.

A Detroit.

Has fet voltes pel país?

Sí.

Em va preguntar sobre la família, on eren. Li vaig dir que no en tenia la més petita idea, que havien mort feia temps.

Com era la teva vida casolana?

Li vaig dir que m’havien fet fora de casa.

Què feia el teu pare?

Electricista.

I de la teva mare, què me’n dius?

Mestressa de casa.

Quina mena de música toques?

Música folk.

Quina mena de música és la música folk?

Li vaig dir que es tractava de cançons transmeses dels uns als altres. Odiava aquesta mena de preguntes. Vaig considerar que bé podia no fer-ne cas. Semblava que Billy recelés de mi i això m’estava bé. De tota manera no em venia de gust contestar les seves preguntes, no sentia cap necessitat d’explicar res a ningú.

Com has arribat aquí? em va preguntar.

Vaig agafar un tren de mercaderies.

Deus voler dir un tren de passatgers.

No, un tren de mercaderies.

Vols dir un de furgons?

Sí, un de furgons, un tren de mercaderies.

D’acord, un tren de mercaderies.

Vaig fixar la mirada més enllà de Billy, més enllà de la seva butaca, a través de la finestra i fins a l’altra banda del carrer, en un edifici d’oficines on podia veure una frenètica secretària absorta en alguna cosa: escrivia enfeinada, asseguda a un escriptori amb posat pensarós. No se la veia gens divertida. M’hauria agradat tenir un telescopi. Billy em va preguntar a qui creia que m’assemblava del món musical d’aleshores. Li vaig dir que a ningú. Això era cert, veritablement no em veia semblant a ningú. Tota la resta de respostes, però, va ser una poca-soltada absoluta, xerrameca de penjat.

No havia arribat amb cap tren de mercaderies. El que havia fet era travessar el país des de l’Oest Mitjà amb un sedan de quatre portes, un Impala del 57 directament des de Chicago, d’on havia tocat el dos com un esperitat sallant tota l’estona a través de ciutats plenes de fum, per carreteres tortuoses, prats coberts de neu, endavant, travessant cap a l’est els límits estatals, Ohio, Indiana, Pennsilvània, un viatge de vint-i-quatre hores, dormisquejant gairebé tota l’estona al seient del darrere, parlant de quatre banalitats. Amb la ment fixa en interessos secrets… fins que a l’últim vam creuar el pont de George Washington.

El cotxàs s’hi va aturar a l’altra banda i em va deixar sortir. Vaig tancar d’un cop de porta, vaig fer adéu amb la mà i vaig apressar el pas sobre la neu endurida. El vent tallant em fuetejava la cara. Finalment era allí, a Nova York, una ciutat com una xarxa massa embullada per comprendre-la, cosa que jo no tenia cap intenció de fer.

Jo hi era per trobar cantants, els que havia sentit en disc: Dave Van Ronk, Peggy Seeger, Ed McCurdy, Brownie McGhee and Sonny Terry, Josh White, The New Lost City Ramblers, el Reverend Gary Davis i un grapat més, sobretot per trobar Woody Guthrie. Nova York, la ciutat que determinaria el meu destí. La Gomorra moderna. Jo començava a partir de zero, però no era de cap manera un novençà.

Hi vaig arribar al pic de l’hivern. Feia un fred atroç i totes les artèries de la ciutat tenien un bon gruix de neu, però jo procedia del nord glacial, un raconet de món on els ombrívols boscos gebrats i les carreteres glaçades no eren cap sorpresa. Podia superar les limitacions. No eren diners ni amor el que jo buscava. Tenia la consciència ben desperta, estava acostumat a fer les coses a la meva manera, era poc pràctic i, per si no fos prou, un visionari. Posseïa una ment àgil i forta com un cep, i no necessitava cap avalador. No coneixia ni una ànima en aquella metròpoli fosca i glaçada, però això estava a punt de canviar… i ben aviat.

El Cafè Wha? era un club situat al carrer de MacDougal, al cor de Greenwich Village. Era una mena de caverna subterrània, sense begudes alcohòliques, mal il·luminada, com un gran menjador amb taules i cadires que obria al migdia i tancava a les quatre de la matinada. M’havien dit que hi anés i demanés per un cantant anomenat Freddy Neil, que era qui portava les actuacions diürnes.

Vaig trobar el lloc i em van dir que Freddy era a baix, al soterrani on es deixaven els abrics i els barrets, i allí el vaig trobar. Neil era el presentador de la sala i el músic que es feia càrrec de tots els artistes. No hauria pogut estar més amable. Em va preguntar què feia i li vaig dir que cantava i tocava la guitarra i l’harmònica. Em va demanar que li toqués alguna cosa. Al cap d’un moment em va dir que podia tocar l’harmònica amb ell durant les seves actuacions. Em vaig quedar extasiat. Almenys ja tenia un lloc on resguardar-me del fred. I això era bo.

Fred tocava durant uns vint minuts i en acabat presentava la resta d’actuacions; després pujava novament a tocar sempre que li venia de gust, quan el cau era ple de gom a gom. Les actuacions eren inconnexes, bunyoleres, i semblaven tretes de l’Amateur Hour de Ted Mack, un popular programa de televisió. La major part del públic eren universitaris, gent dels suburbis, secretàries que hi anaven a dinar, mariners i turistes. Tothom actuava entre deu i quinze minuts. Fred tocava tota l’estona que li semblava, tota la que li durés la inspiració. Freddy tenia glamour, vestia d’una manera clàssica, era malcarat i melangiós, de mirada enigmàtica, cutis vellutat, cabells decorats amb uns quants rínxols i poderosa veu de baríton que emetia notes tristes i les propulsava contra les bigues amb micro o sense. Era l’emperador del local, fins i tot tenia el seu propi harem, les seves devotes. Era intocable. Tot girava al seu voltant. Anys després, Freddy compondria la famosa cançó «Everybody’s Talkin’». Mai no vaig fer cap actuació amb la meva pròpia música. Em limitava a acompanyar Neil quan tocava la seva, i vet aquí on vaig començar a tocar de manera regular a Nova York.

Als espectacles diürns del Cafè Wha?, xous fets a base de pedaços, hi podies veure qualsevol i qualsevol cosa: un humorista, un ventríloc, un grup de percussió, un poeta, una imitadora, un duo que cantava coses de Broadway, un mag dels de conill al barret, un paio cofat amb un turbant que hipnotitzava gent del públic, un altre tota l’actuació del qual consistia en acrobàcies facials… qualsevol que volgués introduir-se al món de l’espectacle. No res que et canviés la visió de les coses. No hauria volgut l’espectacle de Fred per res del món.

Cap a les vuit del vespre, tota aquella fauna diürna s’aturava i llavors començava l’espectacle professional. Humoristes com ara Richard Pryor, Woody Allen, Joan Rivers, Lenny Bruce i grups de folk comercials com ara The Journeymen es feien els amos de l’escenari. Tots els que hi havien estat durant el dia recollien la paradeta. Un dels paios que actuaven a la tarda era Tiny Tim, el de la veu de falset. Tocava l’ukulele i cantava com una noia vells estàndards dels anys vint. Hi vaig parlar unes quantes vegades i li vaig preguntar quina altra mena de llocs hi havia pels voltants per treballar, i em va dir que de vegades ell tocava en un lloc de Times Square anomenat Hubert’s Flea Circus Museum. Aquest lloc el vaig descobrir més tard.

Fred havia de suportar constantment la llauna i les pressions de plepes que volien tocar o interpretar això o allò altre. El més trist de tots era un paio anomenat Billy el Carnisser. Semblava tret del Passatge del Terror d’algun parc d’atraccions. Tan sols toca-va una cançó, «High-Heel Sneakers», i hi estava enganxat com a una droga. Normalment Fred l’hi deixava tocar en algun moment durant el dia, generalment quan el local era buit. Billy sempre introduïa la seva cançó dient: «Aquesta va per vosaltres, nenes». El Carnisser duia un abric que li venia petit, ben cordat sobre el pit. Era un manat de nervis i en algun moment del passat l’havien tingut a Bellevue amb camisa de força; també havia cremat un matalàs en una cel·la de presó. A Billy li havien passat tota mena de desgràcies. Tenia problemes de relació amb tothom. Aquella única cançó la cantava prou bé, però.

Un altre paio popular duia una disfressa de capellà i botes de vores vermelles amb campanetes i feia versions tortuoses d’històries de la Bíblia. Moondog també actuava allí. Moondog era un poeta cec que per regla general vivia al carrer. Vestia un casc víking, una manta i botes de pell de canya alta. Moondog feia monòlegs, tocava flautes de bambú i xiulets. Normalment actuava al carrer 42.

De tota la gent que cantava al local, la meva favorita era Karen Dalton: una cantant i guitarrista de blues blanca i alta, enrotllada, llargaruda i sensual. De fet ja la coneixia d’abans: l’havia topada l’estiu anterior prop de Denver, en un club de folk d’un poble de muntanya. Karen tenia una veu com la de Billie Holiday i tocava la guitarra com Jimmy Reed, i ho duia fins a les últimes conseqüències. Vaig cantar amb ella un parell de vegades.

Fred sempre intentava fer un lloc a la majoria d’artistes i era tan diplomàtic com podia. De vegades el local era inexplicablement buit, d’altres mig ple i, llavors, de cop i volta, sense cap raó aparent s’omplia a vessar de gent i a fora es formaven cues. Allí Fred era l’amo, la principal atracció del local i el seu nom figurava a la marquesina, de manera que potser molta d’aquella gent hi anava per veure’l a ell. No ho sé pas. Tocava un guitarrot Dreadnought, hi havia molta percussió en la seva manera de tocar, el ritme era enèrgic, torrencial: un home orquestra, una veu com una maçada al mig del cap. Feia furibundes versions de cançons híbrides de presidiaris i enfervoria el públic. N’havia sentit a dir algunes coses, com ara que era un mariner errant amb un esquif atracat a Florida, que era un secreta, que tenia amigues putes i un passat tèrbol. Havia anat fins a Nashville, hi havia deixat cançons escrites per ell i tot seguit havia enfilat cap a Nova York, on havia tractat de passar desapercebut esperant que s’oblidés alguna cosa fosca i amb la intenció d’omplir-se les butxaques de verderols. Veritat o no, no era cap història espaterrant. Semblava que no tingués aspiracions. Ell i jo ens enteníem molt bé, mai no parlàvem de res personal. Era molt semblant a mi, educat però no gaire afectuós; en acabar la jornada em donava una mica de xavalla i em deia: «Té… perquè no et fiquis en embolics».

La cosa més bona de treballar amb ell, però, era purament gastronòmica: totes les patates fregides i hamburgueses que podia menjar. En algun moment del dia, Tiny Tim i jo anàvem a la cuina a fer el dropo. Normalment Norbert, el cuiner, ja ens tenia preparada una hamburguesa greixosa. O això, o ens deixava abocar a la paella una llauna d’espaguetis o de porc amb mongetes. Norbert era una passada. Duia un davantal tacat de tomàquet, tenia una cara molsuda, dura, galtaplena, amb unes cicatrius que semblaven urpades ell es creia un galant, i estalviava per poder anar a Itàlia i visitar la tomba de Romeu i Julieta a Verona. La cuina semblava una cova excavada a la paret d’un penya-segat.

Una tarda, mentre m’abocava al got Coca-Cola d’un gerro de llet, vaig sentir una veu que sortia fresca i atractiva a través de la pantalla de l’altaveu de la ràdio. Ricky Nelson interpretava la seva última cançó, «Travelin’ Man». Ricky tenia un estil desimbolt: aquella manera de cantar melosament amb ritmes ràpids, el timbre de la seva veu… Era diferent de la resta d’ídols per a adolescents, tenia un gran guitarrista que tocava com si fos una barreja d’heroi de bar de mala mort i violinista de festa camperola. Nelson mai no havia estat un innovador audaç com aquells primers cantants que cantaven com si estiguessin governant vaixells en flames. No cantava amb desesperació ni feia grans destrosses, i no el podies confondre amb cap xaman. Mai no semblava que s’estigués posant a prova el límit de la seva resistència, però tant se valia. Cantava les seves cançons amb calma i serenitat, com si estigués enmig d’una tempesta amb tot de gent corrent esperitada al seu voltant. Tenia una veu amb un punt de misteri que et sumia en un estat peculiar.

Jo havia estat un gran fan de Ricky i encara m’agradava, però aquell tipus de música s’estava acabant. No tenia cap possibilitat de significar res. Tot aquell rotllo aviat no tindria futur. Era un error. El que no era cap error era l’espectre de Billy Lyons, desfer la muntanya a còpia de forats, estar-se per barris deprimits com East Cairo, Black Betty bam be lam.* Això no era cap error. Això és el que era moda. Això és el que podia fer-te qüestionar allò que sempre havies donat per bo, el que podia sembrar el paisatge de cors trencats, el que tenia força espiritual. Ricky, com de costum, cantava lletres descafeïnades. Lletres probablement escrites tan sols per a ell. Però jo sempre m’hi havia sentit molt proper. Teníem si fa no fa els mateixos anys, probablement ens agradaven les mateixes coses, érem de la mateixa generació tot i que les nostres experiències vitals haguessin estat del tot diferents: ell s’havia criat a l’Oest, en un xou televisiu apte per a tots els públics. Era com si ell hagués nascut i s’hagués format en una mena de llacuna de Walden on tot anés com una seda, i jo sortís de les ombrívoles arbredes demoníaques; tots dos al mateix bosc, tan sols una manera diferent de veure les coses. El talent de Ricky em resultava molt accessible. Em donava de parer que teníem moltes coses en comú. Al cap de pocs anys gravaria algunes cançons meves i les faria sonar com si fossin seves, com si les hagués escrit ell mateix. Finalment en va escriure una ell mateix i hi esmentava el meu nom. A Ricky, al cap d’uns deu anys, fins i tot l’esbroncarien dalt l’escenari per haver-se separat del que es considerava que era la seva línia musical. Va resultar doncs que teníem moltes coses en comú.

Això no hi havia manera de saber-ho dins la cuina del Cafè Wha? escoltant aquell cantussol suau i monòton. El fet és que Ricky encara feia discos, que era justament el que també volia fer jo. Ja em veia gravant per a Folkways Records. Aquest era el segell on volia ser. El segell que treia tots els grans discos.

La cançó de Ricky es va acabar, vaig donar les patates fregides que em quedaven a Tiny Tim i vaig tornar a la sala per veure què feia Fred. Una vegada li vaig preguntar si havia tret cap disc i em va dir: «Jo no em dedico a això». Fred usava l’obscuritat com una poderosa arma musical, però per molt talent i força que tingués, li faltava alguna cosa com a intèrpret. Quan vaig veure Dave Van Ronk vaig saber què era.

Van Ronk treballava al Gaslight, un club enigmàtic: tenia un pes predominant al carrer, més prestigi que qualsevol altre lloc. Estava envoltat d’un halo de misteri, tenia un gran cartell ple de colors a la façana i pagava un sou setmanal. Al final d’un tram d’escales que arrencaven prop d’un bar anomenat Kettle of Fish, el Gaslight no servia alcohol, però hi podies entrar ampolles en bosses de paper. Tancava durant el dia i obria a última hora de la tarda amb uns sis intèrprets que anaven fent torns al llarg de la nit, un cercle tancat on no podia entrar cap desconegut. No s’hi feien audicions de prova. Era un club on volia tocar, on necessitava tocar.

Van Ronk tocava allí. Jo ja havia sentit discos de Van Ronk a l’Oest Mitjà i considerava que era molt bo: n’havia copiat algunes gravacions frase per frase. Era vehement i mordaç, cantava com un mercenari i sonava com un gat vell. Van Ronk podia udolar i xiuxiuejar, fer una balada d’un blues i un blues d’una balada. M’encantava el seu estil. Van Ronk representava tot el que aquella ciutat era. A Greenwich Village era el rei del carrer, hi regnava amb total hegemonia.

Un fred dia d’hivern, prop de la cruïlla entre Thompson i el 3r, enmig d’un remolí de neu quan minsos raigs de sol es filtraven a través de la broma, el vaig veure avançar cap a mi en un silenci sepulcral. Era com si el vent l’empenyés al meu encontre. Vaig voler parlar-li, però alguna cosa no va funcionar. El vaig mirar mentre em passava pel costat, vaig veure’n el brill dels ulls. Va ser un moment fugaç i el vaig deixar escapar. Això no obstant, jo volia tocar per a ell. De fet, volia tocar per a qui fos. De cap manera podia asseure’m en una habitació i limitar-me a tocar sol. Necessitava tocar per als altres i fer-ho tota l’estona. Certament, havia assajat en públic i tota la meva vida estava esdevenint allò que havia assajat. Seguia tenint el Gaslight al punt de mira. Com podria ser d’una altra manera? Per comparació, la resta de locals eren obscurs i menyspreables, tavernes o petits cafès on l’intèrpret passava el plat. Però vaig començar a tocar en tants com podia. No tenia altra opció. Els carrerons n’estaven farcits. Eren petits i de condició diversa, pudents i bulliciosos, i intentaven satisfer els gustos dels turistes que a la nit pul·lulaven pels carrers. Qualsevol cosa podia passar per local: grans salons, baixos, entresòls sense ascensor, soterranis, tota mena de forats a la paret.

Al carrer 3r, al lloc on havia estat la cavallerissa d’Aaron Burr, hi havia una insòlita cerveseria que llavors s’anomenava Cafè Bizarre. La major part dels seus clients eren treballadors que hi passaven l’estona rient, renegant, menjant carn de vedella, parlant de ties. Al fons hi havia un petit escenari i hi vaig tocar una o dues vegades. És probable que en algun moment toqués a tots els locals. En general eren oberts fins a la matinada: llums de querosè i serradures al terra, bancs de fusta en alguns, un goril·la a la porta… no s’hi feia pagar entrada i els propietaris intentaven servir tants cafès com els fos possible. Els músics s’asseien o es quedaven drets vora el finestral, visibles des del carrer, o bé eren col·locats a l’altra banda de la sala de cara a l’entrada, i en cantar forçaven la veu fins al límit. Ni micròfons ni res de res.

Els caçatalents no anaven a aquests tuguris. Eren foscos i depriments i hi havia un ambient caòtic. Els músics cantaven i passaven el plat o tocaven tot mirant com desfilaven els turistes, amb l’esperança que algun d’ells els tirés quatre monedes a la panera o a la funda de la guitarra. Els caps de setmana, si tocaves en tots aquells antres des del capvespre fins a l’alba, potser et podies fer vint dòlars. Les nits entre setmana era més difícil de dir. De vegades no gaire, perquè hi havia molta competència. Havies de saber un o dos trucs per sobreviure.

Un cantant que topava molt sovint, Richie Havens, sempre duia una nena maca que passava el plat, i em vaig fixar que sempre li anava bé. De vegades passava dos plats. Si no tenies cap mena de truc, esdevenies una presència invisible, cosa que no era bona. Un parell de vegades em vaig associar amb una noia que coneixia del Cafè Wha?, una cambrera de bon veure. Anàvem de local en local, jo tocava i ella feia l’acapte vestida amb una graciosa gorreta, un munt de rímel i una brusa ben escotada: semblava gairebé nua de la cintura en amunt sota un abric que li queia com una capa. Després ens partíem els diners, però era massa embolic fer-ho sempre així. Això no obstant, guanyava més quan era amb ella que no pas quan treballava tot sol.

El que vertaderament em distingia en aquella època era el meu repertori. Era més impressionant que el de la resta de músics de cafè, ja que es basava en cançons folk pures i dures acompanyades d’un devessall incessant d’acords tocats amb energia. La gent o bé se n’anava o bé se m’acostava més per veure què era tot allò. No hi havia terme mitjà. Hi havia un munt de cantants més bons i músics més bons per aquells locals, però ningú no s’acostava a allò que jo feia. Les cançons folk eren la meva manera d’explorar l’univers, eren pintures, i les pintures valien més que qualsevol cosa que jo pogués dir. En coneixia la vertadera essència. Podia connectar fàcilment les peces. No m’era res interpretar sense interrupcions coses com ara «Columbus Stockade», «Pastures of Plenty», «Brother in Korea» i «If I Lose, Let Me Lose», totes d’una tirada com si fossin una sola cançó llarga. La major part dels altres músics tractaven de comunicar-se a si mateixos més que no pas la cançó, però a mi això m’era igual. Per a mi, del que es tractava era de comunicar la cançó.

Vaig deixar d’anar al Cafè Wha? a les tardes. No hi vaig tornar a posar els peus mai més. També vaig perdre el contacte amb Freddy Neil. En lloc d’anar allí, vaig començar a freqüentar el Folklore Center, el baluard de la música folk americana. També era al carrer de MacDougal, entre Bleecker i el 3r. Aquesta botigueta era dalt d’un tram d’escales i el lloc tenia l’encant de les coses d’època. Era com una capella antiga, com un institut de butxaca. El Folklore Center venia tot allò que tingués relació amb la música folk i en donava informació. Tenia un gran aparador on hi havia discos i instruments exposats.

Una tarda vaig pujar el tram d’escales i em vaig posar a gandulejar per l’interior. Tafanejant ací i allà, en vaig conèixer el propietari, Izzy Young. Young era un entusiasta del folk tradicional, un tipus molt sarcàstic que duia ulleres gruixudes de muntura de carei, parlava amb un marcat accent de Brooklyn, vestia calçons de llana, cinturó prim i botes de treball, corbata descuidadament torta. La seva veu era com un buldòzer i sempre semblava massa forta per a tan poc espai. Izzy sempre estava una mica emprenyat per alguna cosa. Era d’una bonhomia embafosa. En realitat, un romàntic. Per a ell, la música folk brillava com un munt d’or. Per a mi també. Aquell lloc era un punt de trobada per a tota l’activitat folk imaginable i en qualsevol moment podies veure-hi veritables cantants folk de la vella escola. Hi havia gent que anava a buscar-hi el correu.

De tant en tant Young organitzava concerts de folk a càrrec dels artistes de folk i blues inequívocament autèntics. Els feia venir de fora perquè toquessin al Town Hall o en alguna universitat. Vaig arribar a veure Clarence Ashley, Gus Cannon, Mance Lipscomb, Tom Paley o Erik Darling fent voltes per la botiga.

També hi havia un munt de discos de folk esotèric, tots ells discos que jo volia escoltar. I partitures de cançons extintes de tota mena: aires mariners, cançons de la guerra de Secessió, cançons de cowboys, cançons planyívoles, cançons d’església, cançons contra la segregació racial, cançons sindicalistes… Llibres antiquíssims de contes populars, revistes proletàries, pamflets propagandístics sobre qualsevol cosa, des dels drets de les dones fins als perills de la beguda, un de Daniel Defoe, l’autor anglès de Moll Flanders. Uns quants instruments en venda: dulcimers, banjos de cinc cordes, pipetes, flautins, guitarres acústiques, mandolines. Si et preguntaves en què consistia la música folk, vet aquí el lloc on podies fer-te’n una bona idea.

Izzy tenia una rebotiga amb una estufa de llenya panxuda, pintures guerxades, cadires desballestades, patriotes i herois del passat a les parets, terrissa amb motius de punt de creu, candelers lacats de negre… un munt de coses relacionades amb l’artesania. La cambreta era plena de discos americans i hi havia un tocadiscos. Izzy m’hi deixava quedar i escoltar-los. N’escoltava tants com podia, fins i tot vaig arribar a fullejar un munt dels seus prehistòrics pergamins de cançons folk. El bojament complicat món modern era una cosa que m’interessava ben poc. No tenia cap rellevància, cap pes. No em seduïa. El que al meu parer era enrotllat, interessant i d’actualitat eren coses com ara l’enfonsament del Titanic, la inundació de la ciutat de Galveston, la barrina de John Henry, l’home mort per John Hardy a la frontera de Virgínia de l’Oest… Tots aquests temes tenien vigència, s’interpretaven i eren coneguts de tothom. Vet aquí les notícies que jo tenia en compte, seguia amb interès i no passava per alt.

A propòsit de no deixar passar certes coses per alt, Izzy portava un diari, també. Era una mena de llibre de comptes que sempre tenia obert sobre el taulell. Em feia preguntes sobre la meva vida, com ara on era que m’havia criat o com m’havia interessat en la música folk, on l’havia descobert, coses així. Tot seguit, escrivia sobre mi al diari. Jo no entenia per què. Els seus interrogatoris em resultaven irritants, però ell m’agradava perquè amb mi era afable, de manera que jo tractava de ser considerat i mostrar-me comunicatiu. Jo era molt prudent quan parlava amb desconeguts, però Izzy era un paio legal i li responia amb franquesa.

Em va fer preguntes sobre la família. Li vaig parlar de l’àvia materna, que vivia amb nosaltres. Era molt noble i bondadosa, una vegada em va dir que la felicitat no és al final de cap camí. Que la felicitat és el camí. També em va ensenyar que havia de ser amable perquè tothom que coneixes sosté una dura batalla.

No podia imaginar quines eren les batalles d’Izzy. Internes, externes? Vés a saber. Young era un home que es preocupava per les injustícies socials, la gana i la gent que vivia al carrer, i no li feia res dir-t’ho. Els seus herois eren Abraham Lincoln i Frederick Douglass. Moby Dick, la narració pesquera definitiva, era la seva fantasia favorita. Young estava assetjat pels cobradors de factures i els requeriments del propietari de l’immoble. La gent sempre l’estava perseguint per diners, però no semblava que això l’amoïnés. Tenia una gran capacitat de resistència, fins i tot havia aconseguit a còpia de baralles que l’ajuntament permetés tocar música folk al parc de Washington Square. Tothom li donava suport.

Triava discos per a mi. Me n’havia donat un de Country Gentlemen tot dient-me que havia d’escoltar «Girl Behind the Bar». Em va posar el «White House Blues» de Charlie Poole i em va dir que seria perfecta per a mi, fent-me notar que era just la mateixa versió que en feien els Ramblers. Em va posar la cançó de Big Bill Broonzy «Somebody’s Got to Go», i també era ideal per a mi. M’agradava anar a dropejar a ca l’Izzy. Sempre hi havia un bon foc encès.

Un dia d’hivern hi va entrar un paio alt i cepat; semblava que vingués de l’ambaixada russa. Es va espolsar la neu de les mànigues de l’abric, es va treure els guants i els va posar sobre el taulell, i va demanar si podia veure una guitarra Gibson que hi havia penjada a la paret de maons. Era Dave Van Ronk. Sorrut, amb una mata de cabells hirsuts, un posat de se me’n fot: un caçador segur de si mateix. Em vaig posar eufòric. Res no s’interposava entre ell i jo. Izzy va despenjar la guitarra i la hi va donar. Dave en va temptejar les cordes, va tocar una mena de vals jazzístic i la va tornar a deixar sobre el taulell. En deixar-la em vaig avançar i hi vaig posar les mans a sobre, i al mateix temps li vaig preguntar què s’ha de fer per trobar feina al Gaslight, qui cal conèixer? No és que tractés de fer-me col·lega seu, simplement volia saber-ho.

Van Ronk em va mirar amb curiositat, eixut i esquerp, i em va preguntar si feia feines de porter.

Li vaig dir que no, no pas, i ara! però, podia tocar-li res? «És clar», va dir.

Li vaig tocar «Nobody Knows You When You’re Down and Out». A Dave li va agradar el que va sentir i em va preguntar qui era i quant temps feia que era a la ciutat, tot seguit va dir que podia anar entre les vuit i les nou del vespre i tocar un parell de cançons durant la seva actuació. Vet aquí com vaig conèixer Dave Van Ronk.

Vaig sortir del Folklore Center i em vaig tornar a immergir en el fred glacial. Cap al vespre era a la Mills Tavern del carrer de Bleecker, on els cantants de taverna i passar el plat s’aglomeraven, la feien petar i es deixaven veure. El meu amic guitarrista de flamenc, Juan Moreno, em parlava sobre un cafè nou anomenat Outré que tot just acabava d’obrir al carrer 3r, però jo amb prou feines l’escoltava. Els llavis de Juan es movien, però gairebé ho feien sense sons. Mai no tocaria a l’Outré, no en tenia cap necessitat. Aviat em contractarien per tocar al Gaslight i no tornaria a passar el plat per les tavernes mai més. Fora de la Mills Tavern el termòmetre s’arrossegava a poc a poc cap als deu sota zero. L’alè se’m glaçava en contacte amb l’aire, però no sentia el fred. M’encaminava cap a la fama. No n’hi havia dubte. Podia ser que fos un engany? No era probable. No crec que tingués prou imaginació perquè fos cap engany; tampoc no tenia falses esperances. Havia vingut de molt lluny i havia començat de molt avall. Però llavors el destí estava a punt de manifestar-se’m. Em donava de parer que em mirava a mi, tan sols a mi i a ningú més.

 

 

* Frases extretes d’antigues cançons de blues i bluegrass (N. del T.)